Els crits de Juan Andrés Benítez ressonen i ressonaran

Per a la gent com jo que sent la imperiosa necessitat d'indignar-se i escriure, s'acosten mals temps, com feia temps que demostren els esdeveniments d'aquest reflex distorsionat de país que nomenem Espanya. De moment, la Llei de Seguretat Ciutadana, de pròxima aprovació al Congrés de Diputats (a partir d'ara, tan inviolable com la Plaça de Sant Pere), encara no prohibeix el pensament crític o la dissensió (a no ser que s'apliqui amb retroactivitat), així que avui, de moment, aprofitarem.

Abans de començar pròpiament amb l'article, demano als lectors que mirin, fent el cor fort, una vegada més aquest videu: http://www.youtube.com/watch?v=VbJUuSFggHk Si hi ha alguna cosa que fa venir autèntics calfreds al cos (a més dels cops que repartien aquests delinqüents disfressats de polícies) són els crits de Juan Andrés Benítez, l'empresari del Gayxample que és el desafortunat protagonista del videu. Crits de dolor, molt dolor i de desesperació. No vull imaginar com deu ser per a algú passar els últims moments de la seva vida rebent cops de puny i patades mentre sents la presència dels teus assassins a només uns centímetres de tu. Recordeu bé els seus crits.

Recordeu bé els seus crits, perquè això és la melodia del futur. La melodia que avui dia el neoliberalisme senil i els seus còmplices imposen als carrers de les nostres ciutats i pobles. El conseller d'Interior, Ramon Espadaler, ja afirmava cofoi l'orgull i el sentit de grup (jo diria que de gremi) dels mossos, quan vint d'aquests subjectes van escortar, de paisà, als seus companys imputats als jutjats. Andrés Benítez pot semblar (i així ens ho volen fer creure) un cas aïllat d'algú que estava sonat i encocat fins a les celles (cosa aquesta última que els forenses ja han descartat del tot), però és un patró que, segons sembla no és nou en la comissaria dels Mossos de Ciutat Vella, que ja ha protagonitzat agressions com les del periodista Bertran Cazorla el 15 de juny d'aquest any (http://setmanaridirecta.info/noticia/periodista-bertran-cazorla-es-detingut-agredit-comissaria-dels-mossos-al-raval); un cas on, per cert, el mosso que el va detenir instava després en un videu a agredir els detinguts (http://directa.cat/noticia/mosso-que-va-detenir-bertran-cazorla-promou-amb-un-video-tortura-dels-detinguts).

El desallotjament de Plaça Catalunya el 27 de maig de 2011, la vaga general del 14-N, els qui han perdut un ull: Ester Quintana, però també d'Angelo Cilia i un tercer anònim (aquests tres només en l'etapa de direcció de Manel Prat); però també en diferents manifestacions d'altres punts de l'estat espanyol (com a Madrid el 25 de setembre de 2012). No fa falta ser un expert en el tema per a veure que un dels efectes més immediats de la futura Llei de Seguretat Ciutadana té com a un dels seus principals objectius blindar la policia (si algú és capaç de fer-te pagar 30.000 euros per insultar a un policia, què més dóna, si, mentrestant, està apallissant-te?), entre d'altres, d'elements tan indesitjables com els fotoperiodistes (http://www.media.cat/2013/11/19/reporters-sense-fronteres-ja-va-denunciar-el-projecte-de-llei-per-reduir-la-cobertura-grafica-de-les-manifestacions/) que sumat a la protecció en contra de tota ètica que els hi ofereixen els responsables polítics (Espadaler ja parla d'aixecar les mesures cautelars als mossos imputats pel cas Benítez), crearà uns cossos policials a prova de culpabilitat... i de llei.

Uns cossos policials, per tant, per a citar a algú, "incontrolats i incontrolables", paulatinament més militaritzats. Entre els possibles substituts de les bales de goma, a Catalunya: bales de foam (aquí us deixo un excel·lent article sobre els seus efectes i la futurible distribuïdora: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/253955), canons de so i, tot i que encara no s'ha posat en funcionament (malgrat tenir-la des dels anys 90), Manel Prat ja ha insinuat que la tanqueta d'aigua, que pot provocar lesions iguals o pitjors que les pilotes de goma (http://www.vilaweb.cat/noticia/4124424/20130612/videos-duresa-repressio-canons-daigua.html) pot entrar per fi en funcionament.

En el teló de fons, les ànsies de poder de la dreta i la militarització i coherció de la societat. No és res nou. Com en altres casos històrics, el capitalisme està arribant al nivell màxim de democràcia (l'11 de setembre de 1973 no és encara un fantasma ni molt menys enterrat) i de protesta (algú faria bé de recordar les lluites salvatges de Margaret Thatcher a la dècada dels vuitanta contra els miners del Regne Unit) que està disposat a tolerar. Tampoc és un fenomen estrictament català o espanyol, com demostrà la brutal actuació de la policia turca durant les revoltes a Turquia d'aquest estiu. 

Guanyar, per la força de les armes i la llei (allò que, segons Marx, expressa la voluntat del poder dominant), una vegada més, i mitjançant grans dosis de patiment i crits, les classes populars. Els crits de Juan Andrés Benítez són, també, els nostres.