Les formes, si us plau... Les formes

La imatge: David Fernàndez amb la sandàlia a la mà, encarant-se a Rato. Però no és la força de la imatge, sinó la força de la paraula el que caracteritza els discursos de Fernàndez. La seva força retòrica i les seves 'frases lapidàries' amb les quals conclou sempre les seves intervencions, el que li dóna el poder que, al parlar, fa que tots els diputats del Parlament es girin per a escoltar-lo, independentment de la seva ideologia. Però, per a alguns, les paraules, allò que ens fa veritablement humans (independentment del calçat que portem), passen a un segon terme.

Les reaccions no es van fer esperar; i amb menys de vint-i-quatre hores, La Vanguardia ("la nostra") ja li ha dedicat un semàfor vermell, El Mundo obre portada amb la imatge de Fernàndez i els qualificatius que membres d'ERC, ICV-EUA i la CUP de la comissió parlamentària li van dedicar (segons El Mundo, "ladrón", "carroñero" i "gángster"). Segurament, el punt culminant deuria ser "El Cascabel", de 13TV; el programa que té l'estranya virtut de convertir la sàtira política de "Polònia" en un telenotícies amb la qualitat i objectivitat (relativa) de la BBC i que fa semblar "La Razón" (a vegades) un diari progressista.

No és perquè sigui David Fernàndez, sinó perquè des de l'inici de la crisi ha anat accentuant-se una tendència ben marcada entre la dreta política de l'Estat espanyol i de Catalunya: les formes, si us plau... les formes. Per què, que és això de no venir arreglats? És que no s'ho mereix la institució? (Congrés dels Diputats, Parlament de Catalunya, els diferents parlaments regionals, etc.) Què és aquesta falta de respecte?

És probable que per a la dreta, el concepte de "respecte" tingui més a veure amb l'aparença de respecte que amb el respecte mateix. Reminiscències d'altres temps quan, per governar, l'aparença de democràcia, l'aparença de llibertat, l'aparença de prosperitat o l'aparença de servidor públic es demostraven amb elegants vestits (compte amb qui els pagava) i cedint la paraula cordialment a l'altre grup parlamentari que, probablement, tenia els mateixos draps bruts que els altres (o similars)...  "O tempora, o mores!". Que aquells dies ja han acabat i ara els bàrbars prenen l'escenari. Els radicals de torn que com Bildu, Anova o les CUP es treuen una sandàlia o es planten davant (literalment) d'un president autonòmic per a increpar els seus nivells estratosfèrics de 'pocvergonyisme'. 

Les formes, senyors, les formes. Per això Rodrigo Rato (acompanyat per Alícia Sánchez-Camacho fins a la porta; potser perquè no es perdés), després de ser un dels responsables que Bankia hagi desallotjat a 80.000 persones (ho sento, companys de 13TV, però aquestes dades me les crec) sembla gairebé un heroi. Duran i Lleida ens recorda que aquest senyor, ben uniformat i respectuós amb el seu torn de paraula, no tenia l'obligació d'anar a la comissió i que ho ha fet tot bé. Qui ho ha fet malament, ha estat Fernàndez i altres parlamentaris que han gosat dir a Rato allò que és: un lladre, un gàngster que s'ha fet d'or a costa del patiment de milers de persones. 

Les formes, senyors... Com podem dir en termes tan bastos que a Catalunya hi ha desnotriment infantil? No són aquestes, les paraules; no són aquestes les maneres de dir-ho. És que potser volem crear alarmisme social?

Les formes, si us plau... Les formes! Perquè ha d'haver-hi una diferència entre els "respectables" i els que no ho són. Entre els que es poden permetre ser respectuosos amb el sistema i que no s'indignen i els "altres", els salvatges que gosen aixecar la veu i rebentar la bombolla que els aïlla del poble al qual, suposadament, serveixen; que criden per a fer desaparèixer la sordera de les institucions. Entre els pobres i ells. Quines formes són aquestes, que fins i tot ara els pobres gosen increpar-te pel carrer amb cartells que resen: "Hoy por mí, mañana por ti"?

Són temps durs, senyors meus... La gent no sap a on li toca estar.